Arnal Ballester, Toni Ricart i Pep Puig, tres estampadors contemporanis confluim al taller exposant últims treballs. De l’exel·lència a l’atzar units per una mateixa generació.
Arnal Ballester. Serigrafia i letterpress Toni Ricart. Dibuix. Impresió digital Pep Puig. Serigrafia amb Vietnamita
A l'Arnal, el Toni i a mi ens uneixen moltes coses, som d'una mateixa generació i des de molt joves ens hem guanyat la vida amb un llapis a la mà. Les nostres trajectòries tenen en comú uns orígens lligats al disseny de premsa, la il·lustració i el còmic en mitjans de comunicació dels 70 i 80. El llapis ha evolucionat i nosaltres també.
Tres formes d'estampar conflueixen aquests dies al taller. De tècniques de reproducció ancestrals a les digitals més sofisticades. Els astres han volgut que ens trobem els tres en un mateix espai exposant alguns dels nostres últims treballs. Ens uneix el gust per explorar tècniques de reproducció de maneres molt diferents. Un enllaç subtil amb els orígens comuns transformats pel temps i la vida.
Els tres disfrutem observant de prop els papers, parlant de la cuina de cada imatge amb la complicitat dels col·legues d'ofici bregats en mil batalles. Nosaltres vàrem començar amb plomilla, rotring, letraset i paralex. Del Plom hem passat als Bits i ara els llapissos s'endollen. Tot això condensat hi és en aquestes sèries d'estampes que aquí us presento i al taller podeu tocar aquestes setmanes.
Delicatessen de nova generació. Retorn als orígens
Arnal Ballester és un mestre estimat i referent de generacions d'il·lustradors. Reconegut amb màxims premis nacionals i internacionals pels seus treballs, ha Il·lustrat desenes de llibres i és autor d'uns quants més. Amb l'Arnal ens vàrem fer amics a la universitat al llindar de la vintena. Aquells anys gloriosos del final del franquisme militarem junts en un petit partit trotskista. Durant anys ens perdérem la pista i fa temps ens hem retrobat al voltant de l'art. Ara quan dinem junts de tant en tant no parlem de política. L'últim dia, en despedir-nos: "Tú, i això com ho veus?". "No tinc paraules"*.
L'Arnal ha portat al taller una sèrie de 5 estampes singulars. 5 joies de l'edició amb una combinació de tècniques d'estampació analògiques d'una bellesa i intensitat que a les reproduccions de les pantalles no s'aprecia. S'han de tenir a les mans per gaudir dels detalls i observar la riquesa de la composició dels textos sempre pensant que es tracta de tipus mòbils de plom i no una edició digital. Pels amants de les edicions singulars -25 còpies- les estampes dels cinc escriptors triats són una delicatessen d'edició de nova generació. I en aquesta tria s'hi pot veure el rastre que han deixat aquests escriptors en el pensament de l'Arnal.
L'elegància de la línia clara. Racons de La Floresta
Amb Toni Ricart ens vàrem conèixer quan ell acabava de tornar del Canadà a mitjans dels noranta. Havia muntat un estudi de disseny multimèdia i començarem a col·laborar en diversos projectes interactius. Fa tres anys ens hem retrobat a La Floresta on viu de sempre i jo hi tinc ara el taller. Toni transita del disseny a la fotografia, el dibuix, l'edició, el comissariat i acompanyat amb la música del seu violoncel ha sigut capaç de combinar-ho tot dignament a base de molt treball. Ell domina l'edició digital i imprimeix les seves obres de manera exquisida. Combina els seus oficis amb destresa i, com l'Arnal, és tremendament exigent amb el resultat.
Toni Ricart presenta una sèrie de 10 dibuixos de racons de La Floresta molt bonics. Amb el seu estil de línia clara, la gent busca al Tin Tin per algun racó, però no hi és. El que sí s'hi troba és una elegància en la composició i els colors que fa que les seves impressions amb 12 tintes sobre paper de cotó siguin una meravella assequible a tothom. Edició de 25 còpies numerades i signades. Capsa 10 postals A5.
New Passwords per la Resistència. Una cosa més salvatge
Admiro la perfecció com algo inabordable. La busco sabent que no la trobaré i en aquest viatge cap a la utopia m'hi sento a gust amb la imperfecció que m'acompanya. Com estat natural, la imperfecció té la bellesa de la realitat, les arrugues i els grans dels rostres gastats per la vida i, potser, modelats pel dimoni o els àngels. Seria com un panegíric de la lletjor que quan és tant lletja es torna bonica. Perquè és única. La perfecció sempre és igual. Per això és perfecte.
No és el meu cas, jo més aviat sóc matusser. M'agrada la rapidesa que es contrària a les arts que practiquen els meus col·legues, d'una paciència infinita. La meva és una rapidesa podríem dir lenta forjada en proves i maquetes fins a dir prou i començar a estampar acceptant els atzarosos resultats a l'aixecar la matriu. Sempre iguals i sempre diferents com els rostres del metro o les fulles dels arbres.
Com a l’Arnal i el Toni la tècnica m’emociona pel que té de màgia. Tant apretant un botó com lliscant la tinta sobre una matriu, apareix sobre un paper la imatge que has pensat, projectat i dibuixat. Apareix!!! . Semblarà molt infantil el que dic, però a mí em segueix fascinant cada estampa que surt de la vietnamita, com els ulls dels nens que venen al taller i els hi deixo estampar.
La carpeta dels NEW PASSWORDS ha donat pas a una nova edició 2021 NEW LIMITS del que en parlaré pròximament.
“No tinc paraules” és el títol d’un llibre de l’Arnal Ballester publicat per Media Vaca el 1998.